DESEMBRE

M'agradaria que, abans de seguir llegint, activessiu el video que ahir vaig trobar i que crec molt adient com a música de fons pel que llegireu. Una versió per arpa de la tradicional canço de Nadal catalana: El desembre congelat.
Original en quan a presentació i instrumentació doncs, jo l'havia sentit sempre musicada amb guitarra, platerets i un triangle i, a molt estirar, uns tambors i alguna flauta. El que no vaig poder trobar és el nom de l'autor d'aquesta  cançó tan nostra. Si algú ho sap, agrairè que m'ho faci arribar. (Llegir el interessant últim comentari)



Deixeu-me que en aquest mes en concret l'hi dediqui una entrada doncs, és l'últim de l'any i  mereix una mirada diferent i atenta.
Desembre és el mes que uneix als mesos que ja han passat per formar un altre any nou amb els que vindràn i  així  serà, any rera any, fins al final. I tot això passarà sabent que mai en tindrem els suficients per tal de que s'ens concedeixi l'eternitat...
Són a punt d'acabar moltes coses i també  el suspirar per el que hagués pogut ser i no ha sigut, és a punt d'acabar. No podem oblidar que és a punt d'arribar una rauxa d'aire renovat i fresc que ens durà al llarg de l'Any Nou on tot és encara incert i emocionant!
Com deia Campbell "Hem de ser molt valents per a alliberar-nos de la vida que hem planejat per tal de poder disfrutar de la que ens espera"

Dels dotze mesos m'agrada especialment aquest, i  també m'agrada el  seu entranyable final , el Nadal. Sóc molt conscient  que vivim en un temps on sembla que demostrar  just contrari és el que realment es porta: demostrar el no tenir res molt evident a celebrar, no tenir a ningú a qui encomanar-se ni enlloc on endreçar les esperançes...Això està de moda.
Els que no sempre som forts necessitem celebrar de tant en tant gestos d'esperança i agraïr simplement que estem bé  i amb els nostres. També necessitem encomanar-nos molts cops per continuar endavant  i sobretot necessitem un lloc, una claror, on confiar les nostres esperançes d'un futur millor. Per això, perquè no sempre sóc forta, és que m'entossudeixo a no desaprofitar l'esperit del veritable Nadal que ho fa tot més fàcil i us animo a  vosaltres a fer el mateix.
A mi també m'atabalen els àpats multitudinaris, les anades i vingudes i les corredisses d'última hora però, que voleu que us digui...quan arriba aquest temps ja anyoro l'extranya  sensació d'estar entre aquest món i l'altre sota els llums de colors i amb el fred a la cara que, de fet, és del que es tracta, oi?
Em vé de gust compartir amb vosaltres part del que el Meu desembre em farà sentir.
Trieu doncs el millor seient, aquest cop, es clar, un de folrrat amb tupit vellut vermell. El foc de desembre  ja és encés i  jo vinc de seguit!

Diuen que millor que el Nadal, és preparar-se per a ell. Som-hi doncs, tenim encara uns quants dies!

Alegra't. Sigues bo. Sigues valent.
Eleanor Hodgman Porter

LLICENCIATS EN CUINA?

Sabem de llicenciats en química, física, dret... i, d'un temps ençà ( i "in crescendo"), ens fa l'efecte que els nostres cuiners han de ser també llicenciats en cuina per fer el que fan. Cap on anem...? Per què no li donem la volta a tot plegat?? De veritat que cal?
Potser comença a ser hora de que la teoria, que s'estén com taca d'oli, sigui vox populi enervada:
Els cuiners han de ser per davant de tot, aixó, cuiners.

No m'agrada pensar que pot arribar un dia que, a banda de cuiners, hagin de ser catedràtics no se sap gairebé de què, biólegs o, fins i tot, semblants a metges.
Un dia vaig llegir que no és pot teoritzar ni  publicar a tort i a dret sobre la sobre la teoria quàntica de la explosió  de la croqueta líquida dins la cavitat bucal. Tenien molta raó i n oobstant s'esta fent quelcom semblant.
Els cuiners són cuiners, la seva feina es cuinar  i no tant profetitzar sobre temes que cada cop semblen menys relacionats amb l'alimentació.
Crec que el que sería interessantissim és rebre lliçons de deontologia culinaria  i també d' aplicació de l'etica comercial en relació a la qualitat- preu dels plats amb amb els que ens deleiten.
Fan falta molts aliments arreu del món per no sentir un rebombori d'estómac al pensar en menjar de postres per exemple: Pluja (sense el pronom, que sona més intens!) de torró avellanat sobre gelat de les primerenques flors d'espígol que reposa sobre un cruixent de farina de balt serraí. Tot empolvorat  de cristalls de sal asseccada al sol matiner de cara a la .....
És senzillament, obscé i insultant!

Aquesta teminologia (menys exagerada,es clar!), aquesta manera de  fer, va tenir el seu moment, la seva época i el seu autor. Va ser una revolució  llançada al vent que crec que els cuiners que comencen han de saber interioritzar i deixar passar simplement perqué el seu moment: ja va ser. Si algú pot seguir en aquesta linea és el seu impulsor i quatre més de comptats però, si us plau, a  l'inmensa majoria que esferifiquen sense sentit, que fan servir el nitrógen líquid com aigua de maig i  extranys recipients que s'han inventat sobre la marxa..., jo els hi diria que l'èxit crec que rau en tornar a buscar l'essència d'un bon fricandó o d'unes patates amb sípia. No ho creieu?
Jo, si  m'hi dediqués, intentaria fer això: donar-hi completament la volta.
Ja hi ha grans cuiners que fa temps que hi aposten. Carles Gaig n'es un, i dels bons. En el seu restaurant La Fonda- de Bcn- els millors plats tradicionals són a taula. L'inmensa majoria de bons  cuiners del nord no han deixat de fer la cuina que han fet sempre, això si , millorant dintre d'uns límits aprofitant tot l'avanç possible.

Si voleu disfrutar d'una altre manera del plaent món de la gastronomia us recomano uns quants llibres de narrativa i unes pel.licules de tardes bones. En una altre ocasió us recomanaré llibres més histórics, o crítics sobre cuina, també molt interessants.

LLibres:

Confessiones de un xef , Anthony Bourdain
   El relat ens porta, de la mà del seu excèntric protagonista( i escriptor), als interessants rera cuines buscant l'àpat perfecte.Un llenguatge provocador ens farà  ser dins d'un ambient de drogues i sexe poc imaginable.
Paris era una festa, Ernest Hemingway
  Una descripció del Paris de 1920 on l'escriptor reviu una época de pobresa però d'inmensa felicitat .El tema gastronòmic hi és molt present amb anècdotes divertides i curioses.
*Como agua para chocolate Laura Esquivel
  Grans àpats preparats amb sensualitat extrema. Millor el llibre que la pel.licula. Detalls incomparables.
*El año de los espaguetis Haruki Murakami
 Deliciós conte que ens transporta a la cuina d'un noi al que la soletat el porta a cuinar espaguetis continuament i de milers formes possibles.Té l'excusa perfecte  per sentir-se útil i aillar-se del món. Escusa, per altre banda, recurrent en molts cuiners.

Pel.licules:
  • El festin de Babette Reflexionar sobre la felicitat de les coses senzilles. Molt recomanable.
  • La Gran Bouffe Marcello Mastroianni ,Michel Piccoli...Una joia
  • Julia and Julie Sensibilitat que travessa temps i circumstàncies
  • Deliciosa Martha (la versio original, si us plau!!) Treball i constancia d'una dona introvertida. La seva vida canvia quan la seva germana mor i s'ha de fer càrrec de la seva neboda.
  • Xocolat Conte preciós on la xocolata desperta a un poble que viu aturat en el passat. La protagonista, Juliette Binoche, els fara tornar a sentir i  a vegades, perillosament...
Totes elles pel.licules amb un tret comú: Un grau molt alt de sensibilitat. Com ha de ser.

UN ORIGINAL CALENDARI D'ADVENT





Dins els sobres: gominoles  o petites joguines o, fins i tot, unes paraules.
Advent.
És a punt de començar el mes de desembre, mes en que molts records s'ens fan presents com mai.
Desembre és ( diuen) el mes de l'amor i  l'esperança i per tant, jo vull creure que també és el mes dels possibles miracles.
Quatre setmanes és el temps que tenim per preparar el Nadal: Temps d'Advent.

El cristians utilitzem l'Advent com a temps de reflexió. Els Jueus ( que consideren a Jesús un traidor però que celebren el neixement de Crist) tenen  vuit dies per preparar el seu Hanukkah, o festa de la llum. Els budistes també celebren el Nadal, doncs consideren que Jesús va venir a la terra a posar pau i per aixó s'afegeixen també a la festa.
A totes les religions, el Nadal és clar sinónim d'armonia i pau i també de pràctiques religioses siguin quines siguin. Els àpats abundants i l'alegria, també són una tradicció de molt pes.
L'original  corona d'Advent és la clàssica corona de pi amb espelmes, i llaços vermells que moltissimes vegades a fet bonic damunt les nostres taules o a les nostres portes. Si us hi fixeu, altre cop la claror d'unes espelmes - com desde dins les carbasses-  guien aquest cop, als que som vius, cap al camí de reflexió.

L'Advent és la preparació que jo he viscut sempre doncs, el meu Nadal, ha sigut sempre el cristià. El costum de tenir present un calendari que ens apropa cada dia a la gran festivitat, és un costum estesa de fa moltissims anys. Un calendari d'Advent pot ser un bonic detall decoratiu. Els petits de la casa tenen una emocionant incógnita cada dia  i, els no tant petits, de vegades, també.
Aquest any, ja veieu: un cordill, vint-i-quatre sobres de regal de diferents mides, uns gomets amb els números i unes pinces. A cada extrem del cordill unes fulles de boix (uns llaços, o qualsevol altre detall ) ens dissimularà la punta amb la que ho hem fixat a la paret.
Dins de cada sobre petites sorpreses que ens animaran el dia, si les desvetllem al matí, o ens el premiaran, si ho fem al vespre. Així durant vint-i-quatre dies! Ni un més ni un menys.
Per descomptat els números han d'estar en desordre per tal de que ningú ho tingui fàcil!



Espero haver inspirat un calendari d'Advent diferent!

El Nadal, siguem de la creença que siguem, és present també en les petites coses! Fem-l'ho trobar aquest any, més que mai...

BLUE BELLES. Un mossec deliciós.

Sens dubte una de les millors receptes de pastís de viatge.
-Pastís de viatge?- molts us esteu  preguntant.
Si, pastís de viatge es denomina a qualsevol pastís  que  es conserva molt bé i es transporta amb facilitat. Normalment no és pastisseria encarada  a satisfer un postre però si un berenar o un esmorzar o fins i tot un ...entrehores! Sóc fanàtica d'aquest tipus de pastissos.
La recepta de les Blue Belles és una recepta americana a la que tinc un apreci especial que  el explicar-vos ara, no ve al cas però que us deixo aquí amb molt carinyo. El seu nom deu venir del preciós color dels aranyons que és d'un blau intens. Els aranyons poden ser substituits per qualsevol altre fruit del bosc que vosaltres volgueu.
Els que no estigueu acostumats a fer pastisseria potser que d'entrada, us atabaleu una mica . A pastisseria les mides han d'ésser molt exactes i les intrucccions també. No us capfiqueu  si al llegir la recepta per primer cop us resulta complicada. Torne-ho a intentar. És una recepta molt fàcil a l'abast del més inexpert. Només us hi heu de llançar! (i tenir una balança fiable (aixó si!))
Endavant doncs amb ...Blue Belles.

Un deliciós mossec amb untosa textura per afrontar tardes d'hivern.
Preparació:
  • Xarop: el suc d'una llimona + dues cullerades sop. de sucre
  • Un got amb: 150 c.c. de crema de llet + 2 cullerades sop. de suc de llimona + 2 cullerades sop. de sucre
  • Un recipient: 200 grs. de farina + 1 cullerada de llevat+ 1 culleradeta de sal+1 culleradeta de sucre avainillat
  • Un recipient : Treball amb :125grs. de mantega + 200 de sucre + 2 ous sencers 
  • 1 cullerada sopera de ratlladura de llimona
  • 150 grs. d'aranyons (arándanos)



Xarop : En un got posar dues cullerades  soperes de sucre i el suc d'una llimona. Fer-ho escalfar al microones fins que es faci un xarop: ha de bollir i heu de remenar fins desfer el sucre. Reservar

En un recipient barrejar la crema de llet, el suc de llimona i  una cullerada sopera  de sucre. Reservar.

Un altre recipient posar la farina i els seus acompanyants (llevat , sal i sucre avainillat)

I per últim en un altre recipient, treballar la mantega mig fosa amb el sucre. Remenar i afegir-hi els ous un darrera l'altre i no deixar de remenar ,amb espàtula de fusta, fins a obtenir una massa untosa. En aquest punt, posar-hi amb compte tot el que tenim al recipient de la farina amb combinació amb el que tenim al petit recipient de la crema de llet. Afegir-hi a última hora  els aranyons i la ratlladura de llimona.

Repartir el resultat en motlles que tindrem untats de mantega i espolsats amb farina. Jo prefereixo els petits motlles als molt grans. Amb aquesta quantitat us en sortiràn tres motlles petits: un per guardar, un per menjar i un... per regalar!
Fer coure al forn que tindrem , com sempre, calent a uns 150ºC durant aproximadament 30 minuts. No obriu el forn per res!
Treue del forn i banyar amb el xarop (el que hem fet al principi de tot) amb l'ajut d'una cullera. Deixar refredar els pastissos i quan siguin tèbis,  desmotllar . Deixar sobre una reixa, o uns estalvis,  per tal de que  l'aire passi per tot arreu. Embolicar amb paper vegetal quan siguin freds.El paper vegetal  és el millor per conservar-ne la textura. Aquest pastís guanya amb hores de repós o sigui que... amagueu-el!!

M'encantaria que us atrevissiu a fer-el i que em diguessiu com us ha anat. No és fàcil transmetre  tot el que voldria dir-vos! Per això hi han receptes de les que em demaneu que serà molt dificil que jo us les pugui explicar per aquí. Però ho intentaré fer amb la majoria!

Aquesta és una altre recepta de les meves que us sortirà segur  i a més, us asseguro l'èxit total. Aprofite-ho!

La setmana que vé tindreu aqui  la recepta d'un rap amb llanegues una mica diferent al que heu pogut fer fins ara. O sigui que si trobeu llanegues aquest cap de setmana, ja ho sabeu!


SENSUAL MÀGIA O PURA CIÈNCIA? Cala Montjoi. EL BULLI. (Part 2)

(Continuació)

A l'hora de dinar degustàvem petites meravelles amb el espai de temps just entre elles per tal de desitjar saber de la propera.
El primer dia vem degustar el seu menú de l'any anterior, que ben podria ser el menú d'aqui deu anys en qualsevol altre lloc que actualment poguem conèixer. El segon dia vem tastar part del menú encara per acabar de la temporada que estaven a punt d'encetar.
Només tinc una expressió per definir els àpats a Cala Montjoi : tots eren sensualment genials i tècnicament perfectes.  Interioritzaves el plaer per sentits que ...no són els convencionals. Em falten recursos literaris per explicar-me millor. 
En Ferran ens animava continuament a que critiquessim  el que menjavem i nosaltres prou  feines teniem a estar-nos quiets a les cadires. Parlavem sobretot de sensacions, de maneres de servir , de presentacions possibles. Recordo que per el snack de pols de crispetes vaig fer-li la suggerència de poder presentar-el en unes paperines de paper de diari en comptes de en  una petita copa. En va pendre nota mentalment. Ho vaig notar. M'imaginava petites paperines fetes amb paper imitant al de diari que en comptes de ser plenes de crispetes fossin plenes de la seva pols. La pols de crispetes era una pols que dins la boca es tornava màgica, us ho asseguro.
Una llarga sobretaula on es podia fumar i beure i on s'esplicaven acudits  i anècdotes varies, donava pas a la tarda on les tècniques eren les dolces i el seu germà Albert agafava el retlleu. El Ferran desapareixia de la posició de protagonista  i l'Albert brillava per ell sol. De tant en tant el Ferran treia el cap per vanagloriar al seu germa. S'ho mereixia.
L'Albert, un geni a l'ombra d'un cognom amb nom. Un virtuós del sucre, de la farina i de les proporcions exactes, dels més petits detalls. Un noi menut amb un parell de piercings que per sí sols donaven  un aire a tot el que ell feia molt enigmàtic. Vint-i- molt pocs anys  i més aviat tímid. Era l'época de les espumes, semifreds i gelats no gelats. Allà vaig poder veure el començament del que seria el boom de la pastisseria individual i la revolució en els suports de la mateixa.També vaig conèixer la màquina que, d'un gelat hipercongelat, era capaç de fer-ne un  gelat al punt només indicant-li les raccions que en volies: La Pacojet, utilitzada encara avui en dia.
Era un plaer acabar el dia amb un berenar lleuger després d'haver estat amb l'Albert.
Aquesta bombolla de plaer va durar  tres dies. L'últim dia, en comptes de gaudir de la seva cuina a l'hora de dinar, l'equip d'Adrià ens va preparar una mostra del  menú que en Joël Robuchon estava fent a Paris en aquella época... Que voleu que us digui! : Plaer en estat pur és dir poquissim. Joël Robuchon era un gran admirador i amic personal  del Ferran. No cal dir que tots aquests àpats eren acompanyats dels millors vins del moment, caves i champagnes amb totes les explicacions corresponents.
Un petit autobús ens portava de tornada al Roses a última hora de la tarda. Un autobús plè de molt pocs comentaris. Tothom estava en estat de semi-shock.

...Com podreu imaginar, desde llavors, segons quina opinió escolto d'en Ferran com a persona o del seu tipus de cuina em fa sortir a donar unes explicacions que cada dia em fa més mandra donar. Per això la meva estada al Bulli és quelcom que no comento gaire. Sempre hi ha la broma fàcil que  no em ve de gust rebatre. Jo sé el tipus de persona que és per molt que hagui canviat en vint anys d'ascens trepidant a la fama : que ningú dubti que és un geni. També sé molt bé el tipus de cuina que fa doncs desde llavors l'he seguit d'aprop a tot arreu on m'ha sigut possible: que ningú dubti que el seu llegat és una genialitat.
El seu menú mai ha estat dissenyat  per alimentar estómacs insatisfets si no més aviat per alimentar ànimes encuriosides. El seu menú jugava amb les emocions i carregava uns sentits que hi ha gent que no sap ni que els té. La seva cuina requereix, per part del client, de certa capacitat d'emoció i sobretot el no haber perdut l'afany de ser sorprés.
En Ferran ens explicava que l'anècdota que més l'havia emocionat fins llavors havia sigut el tenir per clienta a una senyora estrangera cega. Qui si no, podia gaudir més de tot alló que algú que té doblement desenvolupats els sentits de l'oida, el tacte, el gust...? La seva felicitació al final del àpat va ser una felicitació molt especial per en Ferran i el seu equip.

Per la meva feina no en vaig poder treure molt profit a priori. Ensenyar a la meva escola, en els seus inicis, les tècniques de Ferran Adrià era inútil, a part d'impossible i totalment contraproduent. Però l 'haver assistit al stage si em va donar seguretat a l'hora de parlar de tot el que s'ens venia al damunt i sobretot seguretat a l'hora  de comunicar als meus alumnes que el fet de fer menjar pot ser molt més influent, pot anar molt més enllà, del que molta gent  es pensa encara avui. Vaig poder aprendre que  la dedicació i el producte són la clau de tot i que  l'humilitat és la més important virtut a preservar, si és possible.

El lloc, els pins , la caleta, les escales embrossades més que mai, la llegenda, encara són allà i quan hi penso m'entristeix pensar que va ser allà, sobre d'aquell turó, on es va engendrar segurament la  més gran revolució culinaria que tindrem oportunitat de conèixer els que ara som vius. Revolució dirigida per algú d'aquí, algú de caràcter simple i exquisit en la seva feina. Feina que, massa sovint i massa a la lleugera, encara és posada en dubte dins de frívoles convereses que val la pena obviar.

Vés per on..., l'última i més gran revolució dins el món de la gastronomia, la va protagonitzar  algú que, un día, em va parlar a cau d'orella.



Properament: Llicenciats en cuina?




SENSUAL MÀGIA O PURA CIÈNCIA?Cala Montjoi. EL BULLI. (Part 1)

Les seves fortes mans envoltaven les meves. La seva veu a la meva orella dreta, i la seva escalfor a la meva equena, em donaven una desconcertant seguretat.
Presentia els seus ulls, de mirada intensa fixats en el que, les nostres mans juntes feien al davant : doblegar finissimes i cuadriculades làmines de carn de sípia sobre sí mateixes per tal d'embolcallar un farcit congelat...
Feiem petits paquets que, un cop passats sota la salamandra, es convertien, dins les boques de tothom, en uns raviolis líquids espectaculars!

Aquesta sensació entre sensual i ciència pura, i no una altre,  defineix el que van ser tres dies dins un altre món que ara em sembla haver somiat. Tres dies de Stage al Bulli quan encara en Ferran Adrià  era proper i tangible del tot, al menys per mi.
Sensual màgia o pura ciència...? Molts cops em pregunto cap on s'inclinaria la balança si em demanessiu què vaig poder viure aquells tres dies amb més intensitat. Em sembla que pesaria més la sensualitat per damunt de la ciència.

Fa vint anys vaig gaudir del privilegi de passar tres dies sencers al costat de Ferran Adrià i el seu equip.Tres dies  sencers a les seves ordres  i dins l'aire que arremolina la seva voluntat. I dic que vaig tenir el privilegi, perquè sóc molt conscient que va ser això: Un privilegi. Privilegi a l'abast de molt pocs del que vaig gaudir al màxim.
Era principis d'abril i el restaurant no era encara obert al públic. A primera hora del matí esmorzavem tots junts a la blanca terrasseta de les voltes que dónen al mar, terrasseta que  tantes vegades s'ha vist en fotografies o  reportatges i que tan preciosa és.
L'esmorzar ja era del tot èpic doncs la bolleria, els petits entrepans , els sucs (que n'eren de tot menys de taronja i pinya), les llets , els tès,  les xocolates...Tot era d'una simplicitat i correcció exquisida i d'una qualitat i varietat extrema. El servei, el producte, l'idea, el disseny..., tot plegat semblava molt simple i complicat a l'hora.
En aquella agradable estona en Ferran ens informava del plan del dia que sempre era del tot emocionant. Repartia feines i de seguit  cadascú es dirigia a un lloc o altre en un silenci encuriosit.
Baixavem a la deserta platjeta  a buscar garoines i també ompliem diferents pots de vidre amb aigua de mar. Recolliem de la natura el que semblava posat allà per nosaltres molt de matinada.
Quedaven amb la boca oberta quan un del nois del seu equip ens explicava, amb la mirada baixa -com si el gest fos aprés - el punt exacte on arribaven els iots  i els helicópters per tal d'acostar els clients al restaurant. Recordeu que del que us parlo en fà vint anys...
Amb els peus mig molls pujavem les embrossades escales i entravem al restaurant del Bulli i, del restaurant , a  la seva cuina. El cap de brau escolpit en el que semblava ibori negre, ens donava la benvinguda i ens mostrava els taulells  més impecables que us pogueu imaginar.
Tres taulells molt llargs d'acer inoxidable sense gaires coses al damunt  i envoltats de cubículs tancats en vidre on les càmeres de fred, els espais destinats a les verdures i fruites, als dolços o  a la neteja,  ja eren plens de gent treballant de debó i assajant el menú que al cap de dos mesos  havia de funcionar a la perfecció. Això era la cuina. Tot era allà, al nostre abast...
Recordo als  fidels "mans dreta" d'en Ferran, sempre a un pas darrera seu allà on anés. Nois molt joves amb una disciplina fora mida.
Ens posavem a treballar diferents tècniques que ell tenia en dansa en aquella época . Era l'época de les primeres espumes , gelatines , raviolis líquids, trencadissos i pols de crispetes...Coses totes que tants restaurants han desvirtualitzat  i destrossat. Treballavem un parell de tècniques al matí i una o dues tècniques més a la tarda. Mentrestant, part del seu equip, preparava el dinar o el sopar per a les persones assistents al curs.
Era una cuina buida de paraules, tothom parlava molt fluixet o, simplement, no parlava. Em vaig fixar que entre ells es miraven, es feien gestos amb el cap, amb les mans  i també feien ganyotes. Era molt extrany però havia de ser així. Quan aquella cuina funcionava a plè rendiment hi convivien vint cuiners i, els estimats clients, eren a tocar. El Ferran havia aconseguit un silenci a la cuina superior al que jo tinc a la meva quan hi sóc sola! És sentia, això si, el soroll de ganivets, d'aigua, de focs que s'ecenien. Avisadors de forn i de d'altres aparells. Sons tots ells molt futuristes si s'extreuen de contexte. Els papers amb símbols extranys, les pissarres plenes de fórmules, les màquines de fer fotografies, els regles , els mesuradors de temperatura, les pipetes, extranys recipients...eren també part de l'original cuina com el que més.
Una gran i única obertura horitzontal al final de l'espai ens feia ser a dins d'un bosc mediterrani tant sols en mirar-la. Els troncs prims dels pins ens  feia intuïr-los molt alts i els matolls de plantes aromàtiques eren abundants. La llum hi creuava tamisada. Era la perfecte obra d'art amb vida per aquell lloc.
Mentrestant treballavem, el Ferran ens ajudava si alguna cosa no ens sortia prou bé, però tampoc  molt . Ell ens observava  i passejava amunt i avall enreonant, explicant anècdotes i idees sempre meravellosament escandaloses. La seva facilitat de paraula era acompanyada  per una opulosa gestualitat i una proximitat quasibé intimidadora que substituia del tot a paraules malenteses  o enteses només a mitjes. Els seus gestos ja eren  d'un geni fa vint anys.
En un menjador abovedat de l'interior hi havia cada dia  una  gran taula parada per dinar amb  pesants i impecables estovalles de color cru on res hi feia cap soroll. Damunt les estovalles una  vaixella de porcellana alemanya hi era en un  tó més pujat. Coberts que cada cop semblaven per estrenar, ens esperaven a cada àpat... A la taula res destacava per damunt de res, tot tornava a ser simple i d'una correcciò màxima.Un plaer indescriptible.
El dinar era un altre espectacle. Recordo veure plorar a un company molt jove de Chicago durant uns instants. Plorar després d'un matí tens: un plorar tranquil de plaer, sempre he pensat. Masses emocions juntes. A mi hi va haver moments que em va anar prim. Avui, passats vint anys, no m'en estaria. N'estic segura.

Continuarà...

SNACK DE PATATES ROSSES EN UN MOMENT


Les patates es serveixen calentes, així, el seu aroma, també en fa gaudir.

Unes patates rosses, unes cullerades de parmesà ratllat i una mica de pebre vermell dolç, faràn, de les simples patates, un cruixent snack diferent!
Escampeu les patates sobre una llauna de forn. Ratlleu formatge parmesà directament al damunt  i espolseu amb pebre vermell dolç amb l'ajut d'un colador. Entrar-ho al forn-ja calent- uns minuts i servir. Ja veureu com marxen i de gust! La preparació té un aire als tradicionals nachos mexicans però només hi té això, l'aire.
És una bona idea per recuperar patates que us han quedat i que ja no són gaire cruixents. Així segur que s'acaben!
Atreviu-vos a provar amb diferents condiments com ara: cumí, pols d'anís o paprika (pebre vermell picant) i amb diferents tipus de formatges. I... per què no provar a ratllar-hi xocolata negra al damunt  i, en sortir del forn, a espolsar-hi uns cristalls de sal Maldon?! M'en va donar l'idea una persona amb la que sovint parlo de cuina i us asseguro que l'idea és una gran troballa.
Apa doncs, a provar de fer-les durant el cap de setmana!

LA VIDA ÉS UN ACOMIADAR-SE CONSTANT

Fixeu-vos que la vida, ja desde el seu inici, és un anar-se acomiadant constant. Tots ens acomiadem de llocs on vivim, de llars d'infants, d'amistats, de familiars..., de companys d'estudis, d'amors impossibles i també,  d'amors possibles.
Sabem que el nostre passat ens fà com som i, tot i sabent això, hem de continuar dient adeu a moltes altres situacions mentre s'ens doni l'oportunitat de poguer viure.
A vegades penso que la "nostra" realitat és només dins el nostre cap, doncs tots els records de les coses que ja ens han passat  han estat endreçats i arxivats segons el Nostre criteri. Les coses però, segur  van anar d'una altre manera... S'ens confonen somnis, imaginacions o desitjos, amb el que realment hem viscut. Preferim sempre explicar-nos una història clara i entenedora. Ho necessitem vitalment així. Una història que, en un moment donat, ens recomforti i també, segons com , ens excusi. Però pot molt ben ser que, en treure deliberadament de les nostres particulars històries alguns matissos, ens emportem també, sense voler, dolços i quasibé imperceptibles gestos que van ser, en el seu instant, la clau de tot...
A certa edat et vé al cap que la vida pot molt ben ser ( a banda de moltes coses) també una enrevesada continuitat de trencaments a saber rebre i arxivar. A vegades fer-ho costa massa i d'altres, el poder passar pàgina, és d'agraïr!
Marxem doncs de solituds, de companyies, de conviccions i també a vegades marxem lluny de Déus buscant altres consols que s'adaptin millor al nostre moment.
El passat... El passat tant plè que ens ha fet com som, s'ens tanca darrera nostre i enmudeix.
Un dia vem poder estimar amb bogeria a algú i després de tant, aquest algú  ja no és el mateix. Aquest algú  és, simplement, del passat i nosaltres, amb ell, també. Ens apassiona el retrobar-nos, procurem fer els mateixos gestos coneguts o mirar d'igual manera però... és inútil. No som els mateixos que un o l'altre va conèixer o, el que és molt pitjor..., ens  adonem que cadascú ha llegit el comú passat de diferent forma, és a dir, ni tant sols vem ser junts el que creiem que vem ser.
...Pot passar que aquest vespre, les circumstàncies del meu dia, siguin les que siguin, em facin molt diferent a com sóc ara mateix a les dotze del migdia. Per això penso que fins i tot ens acomiadem constantment de nosaltres mateixos i de tot el que ens envolta, per tal, això sí, d'evolucionar...
És una música que no volem escoltar, un tarannà que sembla que no va amb nosaltres, però crec que és així de simple i complicat a l'hora.
La difícil clau de tot plegat deu passar per saber desprendre's  i arxivar amb tota la naturalitat de que en siguem capaços.
Jo, he de practicar molt encara! I tu? M'ho expliques?


UNS BONS CALAMARS ROMANA

Per a la Montse amb una abraçada!
No és tant fàcil fer uns calamars a la romana, primerament perquè hi ha moltes maneres de fer-els i d'entrada ja ens costa decidir quina escollir!
Arrebossat tou? Cruixent? Gruixut-lleuger ?  Molt lleuger? Transparent?...Tots tenen la mateixa base: Ou, sal, farina i líquid.
L'ou serà sencer si volem l'arrebossat tou i, només farem servir la clara, si el volem cruixent. En aquest últim cas haurem d'afegir una mica de colorant per tal que els calamars ens quedin de bon color.

La recepta base de la pasta de fregir pot ser aquesta:
  •  1 ou (sencer o només la clara)
  • sal (com si fessiu una truita)
  • 2 cullerades de farina normal
  • 3 cullerades d'aigua amb gas (o cervesa)

  En un recipient fer-hi batre l'ou sencer (o sols  la clara si voleu un arrebossat més cruixent), afegir-hi la farina i barrejar. Abocar-hi el líquid i posar-hi la sal. Remenar.
La pasta de fregir ha de quedar espessa i un bon truc és sucar-hi una cullera sopera. La pasta ha de tapissar totalment l'esquena de la cullera sense que rellisqui avall. Reservar en fred fins el moment de fer-la servir.
Rentar i tallar els calamars a rodalles no molt amples. Eixugar-les molt bé i extendre-les sobre una superficie amb paper absorvent per tal de que les rodalles no quedin gens humides. Salar i passar-les  per farina blanca, banyar-les dins la pasta de fregir amb l'ajut d'una forquilla i fregir en abundant oli calent.
Jo faig servir un cassonet petit  d'acer inoxidable i cada cop en fregeixo quatre o cinc, no més.
Al sortir de l'oli, deixar els calamars sobre paper absorvent altre cop.

Podem jugar a canviar el tipus de farina, fins i tot a provar a fregir amb tèmpura. En aquest cas, és fà la pasta sense ou i amb aigua molt freda. L'arrebossat llavors es totalment transparent. De la tèmpura ja en parlarem un altre dia. Necessita d'una explicació a part!
Podeu també provar de fer-los un dia amb aigua amb gas i un altre dia amb cervesa, aviam que us sembla!

Els calamars a la romana és un d'aquells "plats" que agraden a la majoria i que amb una amanida i poc més, solventen un àpat. Una petita preparació que sempre vé de gust . Una preparació rodona!:)



NOMÉS PER AVUI

Només per avui intentaré viure exclusivament el dia sense voler resoldre el problema de la meva vida d'una sola vegada.
Només per avui tindré cura del meu aspecte: seré corrrecte en les meves maneres , no criticaré a ningú  ni pretendré millorar, ni disciplinar a ningú si no a mi mateix.
Només per avui seré feliç en la certesa de que he estat creat per a la felicitat en aquest món.
Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies sense pretendre que els circumstàncies s'adaptin a mi.
Només per avui decicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura, recordant que com l'aliment és necesari per el cos, la lectura ho és per l'ànima.
Només per avui faré una bona acció i no ho dire a ningú.
Només per avui faré una cosa que no desitgi fer  i si em sento ofés en els meus sentiments, procuraré que ningu s'en assebenti.
Només per avui em faré un programa detallat. Potser no l'acompliré del tot però m'el proposaré i em preservaré de dues calamitats: la pressa i la indecissió.
Només per avui creuré fermament (encara que els circumstàncies em demostrin el contrari) que la Divina Providencia s'ocupa de mi com si no existís res més al món.
Només per avui no tindré pessimisme ni temors. De manera particular no tindré por a gaudir del que és bell i creuré cegament en la bondat de la gent.

   ...Això que acabeu de llegir, ben podria ser el fragment d'un llibre dels que actualment estàn tant a l'abast anomenats "d'autoajuda". El text podria pertànyer a un llibre molt actual sense cap etiqueta que fes notar el pes d'un tipus d'inclinació concreta de tendència política o religiosa. Un text tret, doncs, de qualsevol lloc amb només ganes clares d'infondre l'optimisme de viure que tantes vegades ens convé...
No és així. El text que acabeu de llegir és  un fragment del diari personal del Papa Joan XXIII anomenat també, el Papa bó. Diari que va comencar a escriure a l'edat de catorze anys: Diari de les ànimes, i que és plè de recomanacions entenedores i atemporals.
Trobo que és un text preciós, tant d'estructura com d'intenció, per quasibé aprendre de memoria com si d'un mantra es tractés. Indicacions personals plenes del sentit comú.Sentit comú... que tanta falta ens fa!!
A vegades m'arriben a les mans coses com aquesta que, inmediatament després de llegir-les, ja sé que em val la pena tenir-les a prop per si de cas. Aquí us ho deixo escrit per quan volgueu.

L'HORA DE LA CARBASSA


Fan por ...de veritat!!!!


    El que va començar sent un twit amb una foto sense més, va acabar sent quasibé un "twitcurset" de com preparar una carbassa per la nit de Tots Sants. Va ser molt divertit!
Aprofitant que tinc les fotos deixaré aquí un petit resum de com va anar.

Teniem dues carbasses destinades a convertir-se en cares desentegades i terrorífiques. Eines adients, doncs les carbasses han de ser buidades al màxim i la seva carn es durísima. Ens ajudaven punxons i plantilles i moltes, moltes ganes de posar les mans a dins per extreure'n les llavors...!
El dibuixar , marcar i amb molt de compte treure la fina pell i la dura carn per tal de tenir unes boques i uns ulls esgarrifosos a més del moment màgic de posar l'espelma a dins seguit d' un : ohhhhhh- molt  gran van fer, com cada any, del buidar carbasses, un art!
Va ser una hora i mitja molt distreta i el resultat va ser prou bo.
Les dues carbasses van lluïr enceses tota la Santa nit i l'endemà els racons de casa eren plens de castanyes i panellets, o sigui que les animentes van trobar, sense cap problema, el camí de casa un any més!



2. Treure la carn de carbassa  amb les mans (això es super!!)


1. Tallar la base  i buidar el màxim possible.


4. Treure el que sobra amb molt de compte

 3. Amb un rotulador senyalar i amb un punxo marcar.